Suggeriments per millorar el vincle afectiu amb els nostres fills.

Primer cal tenir en compte que crear uns lligams afectius saludables amb els fills no només és qüestió de dedicar-hi més temps sinó buscar la qualitat en aquestes relacions. És a dir, no n'hi ha prou que estiguem a prop d'ells físicament durant cert temps sinó que hi hagi una relació dual adequada, de comunicació i expressió de sentiments.

Saber escoltar als nostres fills és la clau.

A molts pares els semblarà trivial petites anècdotes de l'escola o altres que el fill pot explicar comparades amb els seus propis problemes. No obstant això, potser per aquest fill allò tingui una importància que transcendeixi a la comprensió o valoració del propi pare. Els adults processem els problemes de forma diferent als nens i les nostres claus d'interpretació són substancialment diferents a les que ells utilitzen. Per tant davant qualsevol demanda del nen hem de tenir temps per escoltar-lo.

El que ens importa com a pares no és tant solucionar el "problema puntual" del nostre fill sinó llançar-li un missatge molt potent que transcendeix al propi problema, és a dir: "Els teus pares hi són per escoltar-te i ajudar-te en el que necessitis".

Aquesta és la millor base perquè els nens creixin emocionalment forts i puguem reduir les pors i conductes desadaptades a partir del reforçament de la seva pròpia seguretat afectiva.


Quan el nen arriba a l'adolescència els deures ja han d'estar fets. Si els processos de vinculació s'han establert correctament, els problemes durant aquest període es minimitzaran. L'adolescent serà capaç de verbalitzar les seves emocions i sentiments i buscar el consell dels pares quan ho precisi. Cal recordar al respecte que les figures principals de vinculació durant l'adolescència són els iguals (amics, companys) i els pares passen a ser uns referents secundaris en aquell moment. No obstant això, per als adolescents que han estat capaços de desenvolupar un vincle segur amb els seus pares continuaran necessitant el seu suport incondicional per anar superant els nous reptes de l'etapa. Com a pares haurem d'estar a la rereguarda preparats per escoltar i aconsellar quan així se'ns demani o ho creguem necessari.

L'empatia parental

La capacitat de percebre els signes emocionals del nen per les quals manifesta les seves necessitats d'atenció afectiva i saber dóna’ls-hi resposta adequada per part dels pares és el que anomenem empatia parental.

Un dels principals obstacles perquè els pares escoltin els seus fills és que dediquen bona part de la seva comunicació a reprendre o recordar les normes de conducta que s'esperen d'ells. És molt fàcil marcar conductes i diferenciar entre lo acceptable i inacceptable. Però, si no sabem interpretar-los, si no som capaços de llegir en clau emocional moltes d'aquestes manifestacions, és probable que no se sentin respectats ni compresos i, per tant, no solucionarem els problemes. Això és especialment important durant l'adolescència.

El concepte de Resiliència parental

La Resiliència és un concepte que fa referència a la capacitat de certes persones, també en els nens, per fer front als factors i circumstàncies adverses que ens proporciona la vida.
Els subjectes amb resiliència són capaços de seguir construint el seu futur de forma equilibrada i sana tot i les experiències difícils, els traumes viscuts i les mancances afectives primerenques. Podríem dir que hi ha un cert aprenentatge de les males experiències i un desig que impulsa a aquestes persones a construir estratègies alternatives per arribar a funcionar millor en tots els àmbits, inclòs el familiar, tot i les circumstàncies adverses.

La resiliència és, per tant, una de les habilitats bàsiques fonamentals desitjables i esperables en els pares. No obstant això, el desenvolupament d'aquesta capacitat és possible tant per als pares com per als fills i del seu establiment en els més petits dependrà d’uns models parentals adients i que serveixin de model adequat.
Els pares resilients tenen la capacitat d'establir un vincle afectiu (afecció) a partir de procurar els necessaris cures tant físics (menjar, higiene, etc.) com afectius (amor incondicional, temps comuns, proximitat afectiva, etc.). No obstant això, han de ser capaços, paral·lelament a aquests cures bàsiques, de compartir amb els seus fills la idea que el creixement i el desenvolupament de tots els éssers humans i el d'ells, en particular, passa per una sèrie de reptes que formen part de la vida i que alguns d'ells els hi provocaran dolor i frustració, però que si confien en els seus propis recursos i el suport dels seus, podran sortir endavant.

Aquests pares, en definitiva, tenen la capacitat de prendre el timó de les seves vides, saben identificar i analitzar les situacions problemàtiques que afecten la família i prendre les decisions oportunes amb sol·licitud d'ajuda si ho consideren necessari. Això no ho fan tant des del desànim sinó com de la voluntat i iniciativa de canviar les coses pel bé de tota la família.

Aprendre a parlar dels nostres sentiments i emocions

En els espais comuns, quan escoltem i parlem amb els nostres fills, hem de ser capaços d'introduir el factor emocional. Hem d’ensenyar-los a identificar les seves emocions perquè així les puguin canalitzar degudament. És important escoltar que fan en el dia a dia (anar a l'escola, d'excursió, etc.) però tanmateix cal parlar de com s’han sentit en les diverses situacions (trist, alegre, enfadat, rabiós, etc.).

Ensenyar-los a parlar sobre els seus sentiments suposa un bon recurs per a construir una personalitat sana i és part important d’allò que anomenem Intel·ligència emocional.

No es tracta que els pares fem un interrogatori exhaustiu cada dia, sinó que siguem capaços d'introduir aquests elements quan es produeixin situacions que així ho aconsellen (per exemple: un dia en què arriba del col·legi plorant).

Un bon moment també per parlar de les emocions és quan el nostre fill ha tingut algun enrabiada o mala conducta a casa. En aquests casos és millor deixar els "raonaments" per a més tard quan les coses han tornat a la normalitat. Un bon moment pot ser per la nit just abans d'anar a dormir. Llavors podem analitzar el que ha passat i treure les emocions d'uns i altres. Els pares poden manifestar la seva tristesa i decepció per la conducta del seu fill i aquest explicarà com s'ha sentit abans i després del que ha passat. Tot això independentment de la sanció o càstig que hagin determinat els pares.

Ser coherents i predictibles

Els pares són els referents i els models principals fins, almenys, l'adolescència.
Construir llaços afectius significa també crear un entorn coherent i predictible. Si exigim als nostres fills comportaments o actituds que són contràries a la nostra pròpia forma d'actuar, crearem dubtes i desorientació.
És aconsellable que fins i tot quan es donen conflictes seriosos entre la parella, siguem capaços de consensuar unes línies educatives comunes d'actuació amb ells independentment de les nostres diferències com adults.
En cas de separacions sabem que un dels pitjors perills que tenen els nostres fills és que un dels pares, per les raons que sigui, utilitzi al nen o el manipuli afectivament en contra de l’altra part. Això només es propi de persones irresponsables o egoistes atès que anteposen els seus propis interessos als del fill en comú.

Fomentar els estils democràtics

Aquest estil educatiu anomenat "democràtic" i considerat com l'òptim, segons alguns estudis, es caracteritza perquè el nen se sent estimat i acceptat, però també comprèn la necessitat de les regles de conducta i les opinions o creences que els seus pares consideren que han de seguir. Com a pares hem de saber ser generosos però, alhora, és imprescindible establir límits clars a les conductes i demandes dels nostres fills. Si això no es fa, les demandes augmentaran i la percepció del nen serà que té el control sobre nosaltres i que les seves sol·licituds són drets reals als que no té per què renunciar.
Reforçar la vinculació i proporcionar afecta no significa cedir a totes les seves demandes.

Incrementar els temps d'oci junts

Dedicar més temps amb els fills és sempre una bona elecció però haurem també d’intentar una millora en la qualitat del mateix. De res ens servirà estar tot el dia amb els nostres fills si això no ens proporciona espais comuns de joc i comunicació. Els jocs familiars, la lectura de contes als més petits, el poder parlar de temes del seu interès als adolescents, etc. són activitats essencials per potenciar els llaços afectius.
És també molt important parlar sobre el que passa i ens preocupa en el dia a dia. Actualment la televisió, les noves tecnologies, etc, ens roben espais comuns i es fa més difícil l'intercanvi d'experiències entre pares i fills. Cal buscar o crear els espais necessaris si no existeixen.

Font: www.psicodiagnosis.cat