divendres, 27 de maig del 2011

Avui us proposem...canviar l'educació per canviar el món!






Si vols construir un vaixell,
no comencis buscant fusta, tallant taulons o distribuint el treball…
primer,  has d’evocar en els teus l’anhel pel mar.
Antoine de Saint-Exupéry
LA EDUCACIÓN PROHIBIDA 
(si voleu, cliqueu per a saber-ne més!)

Avui us animem a veure aquests 2 vídeos, els quals són un aperitiu del documental que tindrà el mateix nom i s'estrenarà a mitjans d'any.





   


Us animem a fer una ullada a la web del projecte, doncs hi ha moltíssimes aportacions interessants. Aquí en teniu quatre línies que expliquen d'on sorgeix la seva idea i qui forma part d'aquesta proposta.


El proyecto nace del director general, Germán Doin Campos, estudiante y recibido del área de la comunicación audiovisual convencido de que una educación consciente y de calidad es un factor fundamental en el desarrollo de un mundo mejor.

Somos un grupo de jóvenes estudiantes y recibidos del área de la comunicación audiovisual que estamos convencidos de que una educación consciente y de calidad es un factor fundamental en el desarrollo de un mundo mejor.
Con esta idea, comenzamos una búsqueda de profesionales y especialistas en el área de la educación, pedagogía y el desarrollo humano, con el objetivo de conocer en profundidad las diferentes propuestas educativas que han desafiado la estructura tradicional de la escolarización como la conocemos comúnmente.


”Lo primero que influye es la personalidad del educador, lo segundo, su manera de obrar,
sólo en tercer lugar, lo que dice.”        Rudolf Steiner.


La escuela es el espejo de la sociedad, la educación tiene objetivos maravillosos, pero lo que sucede en las aulas no coincide con lo que espera de los alumnos. Esta incongruencia se puede ver en su estructura rígida, en la imposición de ideas, en la competencia feroz, en la falta de vínculos emocionales, en el poco respeto hacia los niños, en los conocimientos absolutos, en la falta de experiencias vivenciales, en la necesidad de cumplir plazos.

Es ahí donde “La Educación Prohibida”, a través de una investigación consciente sobre metodologías, teorías, enfoques pedagógicos e instituciones educativas, se embarca en este viaje al descubrimiento de las ideas que conforman a una nueva educación consciente, en la búsqueda del pleno desarrollo de las facultades humanas y de un mundo mejor.

"...Gandhi, no sólo enunciaba la necesidad de extender la educación a todo el curso de la vida, sino también convertir LA DEFENSA DE LA VIDA en centro de la educación..."
María Montessori


Avui us proposem...la lectura d'un llibre interessant!


PEDAGOGIA 3000
(si voleu, cliqueu per a consultar-lo!)

 
L'autora del llibre és Noemi Paymal, antropòloga i creadora del programa: Pedagogooogía 3000

Us deixem l'entrevista que li va fer Ima Sanchís per a La Contra de La Vanguardia, el 5 d'abril de 2010. Esperem que us agradi!

 

"Hay que aplicar los hallazgos psicológicos a la pedagogía"

Lleva 25 años dedicada al estudio de los niños y desde el 2001 centrada en los llamados "niños del tercer milenio". En su propuesta pedagógica(http://www.pedagooogia3000.info/) trabaja un grupo interdisciplinar que crea herramientas pedagógicas para el desarrollo armonioso de bebés, niños, docentes y padres. Es la asesora del primer congreso Niños del Tercer Milenio, que se celebra en Barcelona el 10 y 11 de abril, y en el que participan médicos, psicólogos, psiquiatras, antropólogos, educadores y gente del mundo espiritual, que expondrán sus hallazgos, teorías y herramientas para potenciar a esos niños (y los adultos que los tratan) que nos harán pasar del Homo sapiens al Homo noeticus.

Nací en París y vivo en Bolivia. Me casé dos veces y tengo 4 hijos. Licenciada en Antropología. Los niños de hoy tienen talentos innatos excepcionales, y debemos facilitarles las herramientas para que los desarrollen. Siento que vivo conectada a algo superior

Como antropóloga - y según múltiples estudios-puedo asegurar que los niños nacidos a partir del año 2000 tienen mayor percepción y sensibilidad en los ámbitos fisiológico, afectivo, emocional, ético, conductual, cognitivo, social, psíquico y espiritual. 

¿Cuál ha sido su campo de trabajo? 

Sobre todo América Latina, pero me he reunido con especialistas de todo el mundo que corroboran nuestros estudios. Creamos un centro en Ecuador en el que reunimos pediatras, psicólogos, psicopedagogos y antropólogos para concretar esos cambios que observábamos en los niños. 

¿Y? 

Los psicólogos afirman que los niños de hoy son más precoces y maduros, y los pediatras corroboran que los niños de dos años están haciendo cosas que corresponden a los de cuatro. Las estadísticas que hemos realizado cifran ocho casos atípicos sobre diez. 

Eso es mucho. 

Sabíamos que la sobreestimulación daría como resultado niños precoces, pero el fenómeno va más allá: la velocidad de cambio es muy fuerte y rebasa la capacidad educativa. 

Cuénteme. 

Son autodidactas, con alto desarrollo psicoemocional y, si se lo permitimos, muy autónomos desde muy pequeños. Su inteligencia emocional está supradesarrollada, lo que les proporciona velocidad de entendimiento. Asimilan las cosas como un todo y de inmediato. 

¡Superniños! 

Funcionan por asociación, basta un elemento visual, táctil, auditivo, cognitivo... para que se desarrolle la memoria o la comprensión. La inteligencia emocional es más importante que el coeficiente intelectual. 

¿Y cómo se educa? 

Artes, teatro, danza, música; todos los juegos o cuentos creativos donde el actor o el héroe manejan adecuadamente las emociones, ejercicios que refuercen la autoestima y los pensamientos positivos. Y recomiendo prestar mucha atención al saludo inicial de la clase y a la despedida de la jornada. 

¿Cómo aprenden estos niños? 

La enseñanza se debe basar en lo visual y en el movimiento más que en lo verbal. Incentivar actividades ligadas a la creatividad, la imaginación, lo artístico. Dejarles que hagan varias tareas a la vez (está en su naturaleza). Proponerles ejercicios que desarrollen la intuición y el pensamiento ráfaga o flash (extremadamente rápidos). Educarlos en la contención, no en los límites. Hay que darles responsabilidad y confianza. 

Parece lógico. 

Utilizan todas las inteligencias. Las clásicas son la lingüístico-verbal y la lógico-matemática (las que se trabajan más en la escuela), pero hay que contemplar la espacial, la corporal-kinestésica, la intrapersonal, la intuitiva… Ellos utilizan toda esta paleta de inteligencias y lo hacen simultáneamente. Si sólo les transmitimos conocimientos a nivel verbal estamos desperdiciando sus capacidades. ¡Es extraordinario este proceso! 

¡… ! 

Hay antropólogos norteamericanos que están planteando que vamos por el camino de pasar del Homo sapiens al Homo noeticus (el hombre de conciencia). 

Convendría. 

Hemos observado que los fenómenos paranormales son frecuentes en estos niños: en juegos de clarividencia aciertan alrededor de un 70% sin entrenamiento, saben de antemano quién va a visitarles, contestan antes de que se les formule la pregunta y perciben los sentimientos de los demás. 

¿Por qué el cambio en esta generación? 

Hay una aceleración tecnológica obvia, aún así no es normal que todos los países estén viviendo una crisis educativa. Una de las teorías apunta a que estamos atravesando los umbrales de una nueva civilización. 

¿Y qué significa? 

Que nacen niños con perfiles psicoemocionales ya modificados y pautas de aprendizaje diferentes. Requieren de nuevos paradigmas, un nuevo lenguaje, una nueva ética y pedagogía. Y la apertura de mente y corazón en las personas que les acompañan. 


¿Qué propone? 

Un cambio de mirada hacia la pedagogía que atienda a todos los niveles de desarrollo del ser humano, pero para conseguirlo es necesario que padres y educadores no estén estresados, también hay que ocuparse de su bienestar. A partir de ahí, introducir en los colegios herramientas biointeligentes. 

¿En que consisten? 

Prácticas pedagógico-terapéuticas de desarrollo integral que trabajen a la vez el cuerpo físico, mental, emocional y espiritual: contacto con la naturaleza, artes marciales, relajación y técnicas de aumento de la capacidad de percepción. Incorporar la música sistemáticamente; equilibrar lo práctico y lo cognitivo. Hay que aplicar los descubrimientos de la psicología a la pedagogía.


¿Y los hallazgos neurológicos? 

También. Por ejemplo: los niños deben tener en la clase su botella de agua y beber cuando ellos quieran, no cuando diga la maestra, porque el agua ayuda a las conexiones neuronales. El movimiento ancla los pensamientos: por lo tanto no era ninguna tontería aprender las tablas de multiplicar cantando y moviéndose. Y como hay tanto que no conocemos, debemos confiar más en la inteligencia corporal. No se trata de estudiar más materias, sino con más sentido.



dijous, 26 de maig del 2011

Hiperactivitat infantil






Cada professional utilitza una terminologia o una altra. Es pot sentir: deficiències o anomalies cerebrals, excessiva activitat motriu, falta d'atenció i impulsivitat (DSM-IV-R). En l'àmbit pedagògic es relaciona amb deficiències perceptives i dificultats per a l'aprenentatge, per altres és un trastorn, és a dir: activitat motora, dèficit d'atenció i de control d'impulsos.

Els primers informes descrivien aquests nens com inquiets, caòtics, impulsius, amb coordinació motora deficient, problemes d'aprenentatge, etc.

Pel que fa a l'origen de la hiperactivitat, les investigacions etimològiques no aporten dades concloents que permetin identificar quin és el factor que pot originar aquest trastorn.
Per tant, el diagnòstic d'hiperactivitat ha de seguir els següents aspectes fonamentals:• Presència conjunta dels símptomes bàsics: falta d'atenció, inquietud, mobilitat excessiva. • Una estimació de la seriositat dels problemes, tenint en compte, l'edat i el nivell intel·lectual del nen. • Valoració del caràcter permanent o situacional de les alteracions. • Observació directa dels símptomes. • Absència de psicosis i trastorn afectiu. • Inici i persistència temporal dels símptomes.

Per tant, es tracta de nens desordenats, descuidats, no presten atenció a la classe, canvien contínuament de joc i activitat incontrolada, són incapaços d'esperar el seu torn. Poden patir fàcilment accidents i caigudes ja que les seves conductes reflecteixen poca consciència sobre el perill. Són desobedients, sembla que no escolten les ordres dels adults i, per tant, no compleixen amb les instruccions. En l'àmbit escolar tenen problemes amb els companys, ja que tenen dificultats per participar amb jocs cooperatius i ajustar el seu comportament a les normes i regles. Existeixen problemes associats: dificultats en l'aprenentatge a nivell perceptiu-cognitiu; problemes per captar informació sensorial, organitzar-la, processar-la cognitivament i posteriorment expressar-la. És per això, que en l'avaluació del nen hiperactiu intervenen diferents professionals (pediatres, neuròlegs, psiquiatres, logopedes i psicòlegs).El tractament farmacològic, especialment la prescripció d'estimulants, és un mètode freqüent i tradicional. La seva acceptació entre els professionals i pares s'explica per la facilitat d'administració i rapidesa dels seus efectes, sobre les conductes més alterades. Les teràpies conductuals es caracteritzen per l'estructuració, planificació prèvia i avaluació objectiva dels seus resultats. Des de fa dècades s'aplica amb èxit l' Entrenament en Autoinstruccions, dissenyat per tractar els dèficits cognitius dels nens amb hiperactivitat. La combinació de procediments conductuals i cognitius amb el tractament farmacològic, és una de les opcions més acceptades i defensades per molts especialistes. No obstant això, la decisió última sobre el tractament depèn de factors com l'estat clínic del nen, les possibilitats ambientals d'aplicar les tècniques i el grau d'acceptació dels adults respecte a les alternatives terapèutiques disponibles.

Font: Lídia Masfred, Logopeda

dimarts, 24 de maig del 2011

Consells de puericultura per als primers mesos i anys de vida del nadó

Avui us convidem a llegir dos llibrets publicats l'any 2006 pel Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya.
(clicant als títols, accedireu als documents)

En Els primers mesos de vida s’expliquen els temes principals que preocupen els pares com ara l’alimentació, la higiene, les malalties o la prevenció d’accidents en els primers dies i setmanes de vida del nadó.




Els primers anys   és un document que dóna les pautes que han de seguir els pares en els primers anys de vida sobre creixement, desenvolupament, calendari de vacunacions, malalties, alimentació, hàbits i prevenció d’accidents.


Aquestes dues publiacions, han estat elaborades amb la col·laboració d‘un grup de professionals sanitaris experts en la matèria i amb la participació de la Societat Catalana de Pediatria, l’Associació Catalana de Llevadores i l’Associació Catalana d’Infermeria Pediàtrica.

dijous, 5 de maig del 2011

Suggeriments per millorar el vincle afectiu amb els nostres fills.

Primer cal tenir en compte que crear uns lligams afectius saludables amb els fills no només és qüestió de dedicar-hi més temps sinó buscar la qualitat en aquestes relacions. És a dir, no n'hi ha prou que estiguem a prop d'ells físicament durant cert temps sinó que hi hagi una relació dual adequada, de comunicació i expressió de sentiments.


Saber escoltar als nostres fills és la clau.

A molts pares els semblarà trivial petites anècdotes de l'escola o altres que el fill pot explicar comparades amb els seus propis problemes. No obstant això, potser per aquest fill allò tingui una importància que transcendeixi a la comprensió o valoració del propi pare. Els adults processem els problemes de forma diferent als nens i les nostres claus d'interpretació són substancialment diferents a les que ells utilitzen. Per tant davant qualsevol demanda del nen hem de tenir temps per escoltar-lo.

El que ens importa com a pares no és tant solucionar el "problema puntual" del nostre fill sinó llançar-li un missatge molt potent que transcendeix al propi problema, és a dir: "Els teus pares hi són per escoltar-te i ajudar-te en el que necessitis".

Aquesta és la millor base perquè els nens creixin emocionalment forts i puguem reduir les pors i conductes desadaptades a partir del reforçament de la seva pròpia seguretat afectiva.


Quan el nen arriba a l'adolescència els deures ja han d'estar fets. Si els processos de vinculació s'han establert correctament, els problemes durant aquest període es minimitzaran. L'adolescent serà capaç de verbalitzar les seves emocions i sentiments i buscar el consell dels pares quan ho precisi. Cal recordar al respecte que les figures principals de vinculació durant l'adolescència són els iguals (amics, companys) i els pares passen a ser uns referents secundaris en aquell moment. No obstant això, per als adolescents que han estat capaços de desenvolupar un vincle segur amb els seus pares continuaran necessitant el seu suport incondicional per anar superant els nous reptes de l'etapa. Com a pares haurem d'estar a la rereguarda preparats per escoltar i aconsellar quan així se'ns demani o ho creguem necessari.

L'empatia parental


La capacitat de percebre els signes emocionals del nen per les quals manifesta les seves necessitats d'atenció afectiva i saber dóna’ls-hi resposta adequada per part dels pares és el que anomenem empatia parental.

Un dels principals obstacles perquè els pares escoltin els seus fills és que dediquen bona part de la seva comunicació a reprendre o recordar les normes de conducta que s'esperen d'ells. És molt fàcil marcar conductes i diferenciar entre lo acceptable i inacceptable. Però, si no sabem interpretar-los, si no som capaços de llegir en clau emocional moltes d'aquestes manifestacions, és probable que no se sentin respectats ni compresos i, per tant, no solucionarem els problemes. Això és especialment important durant l'adolescència.

El concepte de Resiliència parental


La Resiliència és un concepte que fa referència a la capacitat de certes pe
rsones, també en els nens, per fer front als factors i circumstàncies adverses que ens proporciona la vida.
Els subjectes amb resiliència són capaços de seguir construint el seu futur de forma equilibrada i sana tot i les experiències difícils, els traumes viscuts i les mancances afectives primerenques. Podríem dir que hi ha un cert aprenentatge de les males experiències i un desig que impulsa a aquestes persones a construir estratègies alternatives per arribar a funcionar millor en tots els àmbits, inclòs el familiar, tot i les circumstàncies adverses.

La resiliència és, per tant, una de les habilitats bàsiques fonamentals desitjables i esperables en els pares. No obstant això, el desenvolupament d'aquesta capacitat és possible tant per als pares com per als fills i del seu establiment en els més petits dependrà d’uns models parentals adients i que serveixin de model adequat.
Els pares resilients tenen la capacitat d'establir un vincle afectiu (afecció) a partir de procurar els necessaris cures tant físics (menjar, higiene, etc.) com afectius (amor incondicional, temps comuns, proximitat afectiva, etc.). No obstant això, han de ser capaços, paral·lelament a aquests cures bàsiques, de compartir amb els seus fills la idea que el creixement i el desenvolupament de tots els éssers humans i el d'ells, en particular, passa per una sèrie de reptes que formen part de la vida i que alguns d'ells els hi provocaran dolor i frustració, però que si confien en els seus propis recursos i el suport dels seus, podran sortir endavant.

Aquests pares, en definitiva, tenen la capacitat de prendre el timó de les seves vides, saben identificar i analitzar les situacions problemàtiques que afecten la família i prendre les decisions oportunes amb sol·licitud d'ajuda si ho consideren necessari. Això no ho fan tant des del desànim sinó com de la voluntat i iniciativa de canviar les coses pel bé de tota la família.

Aprendre a parlar dels nostres sentiments i emocions

En els espais comuns, quan escoltem i parlem amb els nostres fills, hem de ser capaços d'introduir el factor emocional. Hem d’ensenyar-los a identificar les seves emocions perquè així les puguin canalitzar degudament. És important escoltar que fan en el dia a dia (anar a l'escola, d'excursió, etc.) però tanmateix cal parlar de com s’han sentit en les diverses situacions (trist, alegre, enfadat, rabiós, etc.).

Ensenyar-los a parlar sobre els seus sentiments suposa un bon recurs per a construir una personalitat sana i és part important d’allò que anomenem Intel·ligència emocional.

No es tracta que els pares fem un interrogatori exhaustiu cada dia, sinó que siguem capaços d'introduir aquests elements quan es produeixin situacions que així ho aconsellen (per exemple: un dia en què arriba del col·legi plorant).

Un bon moment també per parlar de les emocions és quan el nostre fill ha tingut algun enrabiada o mala conducta a casa. En aquests casos és millor deixar els "raonaments" per a més tard quan les coses han tornat a la normalitat. Un bon moment pot ser per la nit just abans d'anar a dormir. Llavors podem analitzar el que ha passat i treure les emocions d'uns i altres. Els pares poden manifestar la seva tristesa i decepció per la conducta del seu fill i aquest explicarà com s'ha sentit abans i després del que ha passat. Tot això independentment de la sanció o càstig que hagin determinat els pares.

Ser coherents i predictibles

Els pares són els referents i els models principals fins, almenys, l'adolescència.
Construir llaços afectius significa també crear un entorn coherent i predictible. Si exigim als nostres fills comportaments o actituds que són contràries a la nostra pròpia forma d'actuar, crearem dubtes i desorientació.
És aconsellable que fins i tot quan es donen conflictes seriosos entre la parella, siguem capaços de consensuar unes línies educatives comunes d'actuació amb ells independentment de les nostres diferències com adults.
En cas de separacions sabem que un dels pitjors perills que tenen els nostres fills és que un dels pares, per les raons que sigui, utilitzi al nen o el manipuli afectivament en contra de l’altra part. Això només es propi de persones irresponsables o egoistes atès que anteposen els seus propis interessos als del fill en comú.

Fomentar els estils democràtics

Aquest estil educatiu anomenat "democràtic" i considerat com l'òptim, segons alguns estudis, es caracteritza perquè el nen se sent estimat i acceptat, però també comprèn la necessitat de les regles de conducta i les opinions o creences que els seus pares consideren que han de seguir. Com a pares hem de saber ser generosos però, alhora, és imprescindible establir límits clars a les conductes i demandes dels nostres fills. Si això no es fa, les demandes augmentaran i la percepció del nen serà que té el control sobre nosaltres i que les seves sol·licituds són drets reals als que no té per què renunciar.
Reforçar la vinculació i proporcionar afecta no significa cedir a totes les seves demandes.

Incrementar els temps d'oci junts


Dedicar més temps amb els fills és sempre una bona elecció però haurem també d’intentar una millora en la qualitat del mateix. De res ens servirà estar tot el dia amb els nostres fills si això no ens proporciona espais comuns de joc i comunicació. Els jocs familiars, la lectura de contes als més petits, el poder parlar de temes del seu interès als adolescents, etc. són activitats essencials per potenciar els llaços afectius.
És també molt important parlar sobre el que passa i ens preocupa en el dia a dia. Actualment la televisió, les noves tecnologies, etc, ens roben espais comuns i es fa més difícil l'intercanvi d'experiències entre pares i fills. Cal buscar o crear els espais necessaris si no existeixen.


Font: www.psicodiagnosis.cat