Hiperactivitat infantil

Cada professional utilitza una terminologia o una altra. Es pot sentir: deficiències o anomalies cerebrals, excessiva activitat motriu, falta d'atenció i impulsivitat (DSM-IV-R). En l'àmbit pedagògic es relaciona amb deficiències perceptives i dificultats per a l'aprenentatge, per altres és un trastorn, és a dir: activitat motora, dèficit d'atenció i de control d'impulsos.

Els primers informes descrivien aquests nens com inquiets, caòtics, impulsius, amb coordinació motora deficient, problemes d'aprenentatge, etc.

Pel que fa a l'origen de la hiperactivitat, les investigacions etimològiques no aporten dades concloents que permetin identificar quin és el factor que pot originar aquest trastorn. Per tant, el diagnòstic d'hiperactivitat ha de seguir els següents aspectes fonamentals:• Presència conjunta dels símptomes bàsics: falta d'atenció, inquietud, mobilitat excessiva. • Una estimació de la seriositat dels problemes, tenint en compte, l'edat i el nivell intel·lectual del nen. • Valoració del caràcter permanent o situacional de les alteracions. • Observació directa dels símptomes. • Absència de psicosis i trastorn afectiu. • Inici i persistència temporal dels símptomes.

Per tant, es tracta de nens desordenats, descuidats, no presten atenció a la classe, canvien contínuament de joc i activitat incontrolada, són incapaços d'esperar el seu torn. Poden patir fàcilment accidents i caigudes ja que les seves conductes reflecteixen poca consciència sobre el perill. Són desobedients, sembla que no escolten les ordres dels adults i, per tant, no compleixen amb les instruccions. En l'àmbit escolar tenen problemes amb els companys, ja que tenen dificultats per participar amb jocs cooperatius i ajustar el seu comportament a les normes i regles. Existeixen problemes associats: dificultats en l'aprenentatge a nivell perceptiu-cognitiu; problemes per captar informació sensorial, organitzar-la, processar-la cognitivament i posteriorment expressar-la. És per això, que en l'avaluació del nen hiperactiu intervenen diferents professionals (pediatres, neuròlegs, psiquiatres, logopedes i psicòlegs).El tractament farmacològic, especialment la prescripció d'estimulants, és un mètode freqüent i tradicional. La seva acceptació entre els professionals i pares s'explica per la facilitat d'administració i rapidesa dels seus efectes, sobre les conductes més alterades. Les teràpies conductuals es caracteritzen per l'estructuració, planificació prèvia i avaluació objectiva dels seus resultats. Des de fa dècades s'aplica amb èxit l' Entrenament en Autoinstruccions, dissenyat per tractar els dèficits cognitius dels nens amb hiperactivitat. La combinació de procediments conductuals i cognitius amb el tractament farmacològic, és una de les opcions més acceptades i defensades per molts especialistes. No obstant això, la decisió última sobre el tractament depèn de factors com l'estat clínic del nen, les possibilitats ambientals d'aplicar les tècniques i el grau d'acceptació dels adults respecte a les alternatives terapèutiques disponibles.

Font: Lídia Masfred, Logopeda